Flo Pietrus, el primer guanyador del Trofeu a l’Esforç, en ‘ADN Taronja’

13/06/2020

El huité capítol d'ADN Taronja ens porta de tornada a un jugador que als seus 39 anys continua jugant per passió pel bàsquet i al qual l'aturada per la pandèmia li ha fet replantejar-se la seua decisió de retirar-se este estiu. L'ala-pivot Flo Pietrus, capità de la selecció francesa que va guanyar l'Eurobasket de 2013, va deixar un record inesborrable en els 254 partits en els quals va honrar la camiseta taronja. Una camiseta en la qual el concepte de “Cultura de l'Esforç” semblava posat degut a ell, per la seua manera d'entendre el treball i l'esport.

 

Flo recorda que en la seua arribada en 2008 “eixe estiu tenia dues ofertes. Una de Sant Sebastià per a jugar amb Pablo Laso i després em va arribar esta oferta de València. Per a mi va ser una decisió esportiva sobretot, però també una decisió de família. Allí ja havia jugat Rigaudeau i havia sentit moltes coses bones del Club i vaig prendre la decisió d'anar a València. I crec que va ser una bona decisió, vaig viure grans moments i vaig rebre molt d'afecte de València i estic molt agraït”.

 

L'ala-pivot francés celebra que la seua arribada a València fora “en una època en la qual el Club va canviar de visió, volia fitxar jugadors que lluitaven per la camiseta, per la ciutat, per l'afició. I crec que per això em van fitxar també, perquè jo sempre he jugat amb eixa passió. El Club va canviar, es va posar en la camiseta el logo de la Cultura de l'Esforç. I això per a mi significa tot. Els jugadors que arriben ara a València saben que el primer que has de fer és esforçar-te i donar-ho tot per la camiseta. Tens qualitat de vida i paguen bé, però el primer és que arribes a València per a lluitar, per a ajudar al Club i per a estar orgullós de posar-te eixa camiseta”.

Després d'un començament complicat a Bèlgica, el Valencia Basket va tancar la campanya 2009-10 amb el seu segon títol continental. Pietrus recorda eixa Final Four a Vitòria: “No fa falta ser favorits per a guanyar títols, l'equip que juga millor en estes dos o tres dies és el que guanya. La diferència entre nosaltres i els altres és que érem un equip. La imatge de Valencia Basket ha canviat des d'este moment. Quan ha començat a guanyar títols com eixa Eurocup i després ha guanyat títols com la acb no ha sigut per casualitat. És una cosa que s'ha construït any rere any”.

 

Eixe triomf va canviar en certa manera el rumb de l'entitat. I Pietrus se sent molt bé per formar part d'eixe llegat: “Estic molt orgullós d'haver jugat en este Club. Quan es va guanyar la acb estava molt orgullós, em vaig sentir com si fóra jugador d'este equip, perquè crec que Valencia Basket mereixia guanyar la acb i tots els títols que ha guanyat després”.

 

Després d'aconseguir la classificació per a l'Eurolliga, Flo va eixir del Club per a jugar la temporada 2010-11 amb contractes temporals. Encara que quan recorda allò deixa clar que “sé que no era una decisió del Club, era sobretot de l'entrenador i tinc molt respecte per la decisió de l'entrenador. Vaig ser a Vitòria per a un mes i després es va lesionar Augustine i quan em van fer l'oferta no ho vaig dubtar ni un segon. Era la meua casa i va ser una decisió molt fàcil de prendre tornar a jugar per a Valencia Basket. Sabent que fitxava per un o dos mesos, però això no va canviar la meua mentalitat. És igual si fitxe per 10 dies, un mes o un any, jugaré igual i no podia fer una altra cosa que jugar al 100%”.

 

Pietrus es quedaria altres dues temporades després d'aquella. I en les dues va perdre una final. La de l'Eurocup en 2012 i la de la Copa del Rei en 2013. L'interior francés recorda que “eixos moments sempre són fotuts, però eixe moment t'ajuda a guanyar després. Si no vius moments difícils, no aprecies el que costa guanyar. En el moment et dol, però usaràs este moment per a millorar”.

 

La seua manera de contribuir a l'equip li va valdre per a ser triat com el guanyador de la primera edició del Trofeu a l'Esforç, votat per l'afició taronja per a triar al jugador que més s'esforça. Flo es mostra “molt orgullós d'eixe trofeu. El meu treball no es veu en les estadístiques. Lluitar o fer bons bloquejos, rebotejar o fer una bona defensa. Això no es veu en els números, però la gent que sap de bàsquet veu tot eixe esforç. I per a mi és un orgull que em donaren este premi, no era un jugador que ficara 20 punts per partit, però pot ser que fóra el que més s'esforçava en la pista i ho deixava tot. A més va ser el primer, i tothom es recorda del primer, va ser una cosa que em va tocar molt”.

 

Dels quals van ser els seus companys, Pietrus confessa que “seguisc en contacte amb Rafa, amb Nando i amb Víctor Claver. Van ser més que els meus companys, eren un membre de la meua família. Allí a València em vaig sentir en família des del primer dia. Víctor i Rafa per sempre seran els meus germans. He rebut tant d'afecte d'estes dos jugadors que per a mi eren molt importants”. Eixe grup de jugadors va construir un canvi en la manera d'afrontar les competicions de l'equip. Un canvi que un jove jugador que va coincidir amb ell en l'últim any de Pietrus i que ara és capità manté viu: “Bojan Dubljevic té també esta mentalitat. I els equips que tenim davant ens han de demostrar que són millors que nosaltres. Esta mentalitat s'ha anat construint al llarg dels anys i estic molt orgullós d'haver estat en este projecte”.

 

Flo s'emociona en recordar la seua eixida: “No va anar només acomiadar-me de Rafa, sabia que anava a deixar la meua família, la gent de l'oficina, l'afició i el mecenes Juan Roig, per a mi això va ser molt emotiu i per això vaig plorar. Perquè sabia que no anava a jugar més amb el Valencia Basket. Era la meua manera de dir: Moltes gràcies per tot l'afecte. Quan vaig tornar amb Nancy em van rebre amb molt d'afecte i li vaig dir als meus companys: “Ara voreu qui sóc a València”. Vaig eixir molt pressionat, no és possible jugar després d'un moment així”.

 

Mirant cap al Valencia Basket actual, Flo Pietrus reconeix que “hi ha hagut molts canvis, estic molt orgullós del camí fins a guanyar la acb. Sé el que costa guanyar esta Lliga perquè ho vaig fer amb Màlaga, havent-hi equips com el Madrid o el Barcelona, Màlaga o Vitòria. Sabia que un dia València anava a guanyar este títol. Molt orgullós del treball de tot el món, des dels jugadors a l'afició fins a la gent de l'oficina. A vegades ens oblidem d'ells perquè no juguen, però sabem que és molt important”.

 

Encara que als 39 anys seguix en actiu a l'Orleans Metropole de la primera divisió francesa i s'està pensant continuar almenys una temporada més. Pietrus ens ensenya una nova faceta seua com a escriptor d'una autobiografia anomenada “Je n’ai jamais été petit” (Jo mai he sigut xicotet). La seua principal motivació per a entrar en el món editorial és que “la gent no sap realment com ha sigut la meua vida i volia contar un poc el que m'ha passat des de xicotet, perquè entenguen perquè sóc així en la pista. Vaig perdre a la meua mare quan era molt xicotet, amb deu anys, i el meu pare no estava realment. Vaig trobar en el bàsquet un lloc per a oblidar i en la pista jugue per la meua mare. I sempre he lluitat per tot el que tinc. El que és un jugador no és només l'esport, és el que ha passat en la seua vida i entendre perquè és així. Crec que és interessant, és difícil tirar endavant quan perds a un membre de la teua família. Però de les coses negatives sempre hi ha coses positives que pots traure”.

 


TAGS: